El llatí macarrònic era un llatí molt defectuós que barrejava paraules llatines amb altres de llengua vulgar a les quals se'ls posava terminació llatina. Era el llenguatge utilitzat a partir del segle XVI en unes composicions satíriques que es van cridar «macarroneas», procedents d'Itàlia. Segons Corominas, no semblen derivats directes de maccherone, «macarró», sinó de l'alt italià macaron, que al seu torn serà aplicació figurada del mateix vocable en l'accepció «home babau» (pròpia encara de l'italià literari i molt popular en els dialectes del nord), doncs d'aquesta zona d'Itàlia eren oriünds els dos primers autors de Macarroneas, el paduano Michele degli Odari (el Tifi), i el cèlebre mantuano Folengo (Merlín Cocaio), que van escriure poemes d'aqueix nom en 1490 i a principis del s. XVI.
En aquest sentit el vocable per ventura siga aplicació figurada, per la contextura blana de la pasta de macarró comparada amb la fluixedat del maccherone, que alguns defineixen com a home feble al mateix temps que neci. A aquest llatí macarrónico se li crida també llatí de cuina, en francés latin macaronique o latin de cuisine, en anglés Dog Latin o Macaronic Latin, en llatí Latinitas culinària.
Podem veure un exemple en aquesta versió del Quixot d'Ignacio Calvo:
In isto capítulo tratatur de qua casta pajarorum erat dóminus Quijotus et de cosis in quibus matabat tempus. In uno lugare manchego, pro cujus nómine non volo calentare cascos, vivebat facit paucum tempus, quidam fidalgus de his qui habent lanzam in astillerum, adargam antiquam, rocinum flacum et perrum galgum, qui currebat sicut ánima quae llevatur a diábolo. Manducatoria sua consistebat in unam ollam cum pizca más ex vaca quam ex carnero, et in unum ágilismógilis qui llamabatur alpiconem, qui erat cena ordinaria, exceptis diebus de viernes quae cambiabatur in lentéjibus et diebus dominguis in quibus talis homo chupabatur unum palominum. In isto consumebat tertiam partem suae haciendae, et restum consumebatur in trajis decorosis sicut sayus de velarte, calzae de velludo, pantufli et alia vestimenta que non veniut ad cassum.
Historia Domini Quijoti Manchegi, de Miguel de Cervantes,
traducció al llatí macarrònic per Ignatium Calvum,
Madrid 1922.
El text macarrònic encara és usat per alguns autors moderns. Raymond Queneau va incloure una versió macarròica en les seues Exercices de style (llibre altament recomanat per als amants del llenguatge). En El nom de la Rosa, el mestre Ressò posa a discutir als monjos en llatí macarrònic.Darío Fo utilitza grammelot (una espècie de llenguatge onomatopeic usat en el teatre satíric) combinat amb elements macarrònics. I en el Ulises de Joyce, un personatge profereix un burlesc: Muchibus Thankibus.
Un exemple de llatí macarrònic: Començament del XVI pregó dels Armeu-vos de la Macarena de la Setmana Santa de 2011, per Juan Miguel Vega, en latinus macarronicus macareniensis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada