Tota llengua té uns orígens concrets. No fa molt que es van descobrir els de la llengua llatina, i el d'unes altres, però per a explicar les similituds que es poden observar entre diverses llengües antigues de zones molt llunyanes, com el sánscrito de l'Índia, o el grec i el llatí d'Europa; cal precisar que a la fi del segle XVIII es va començar a forjar l'anomenada teoria de l'indoeuropeu, on es va argumentar i va definir que va haver-hi un idioma primitiu parlat per pobles units culturalment, i que van habitar en les estepes centreeuropees i en el sud de Rússia fa uns 5.000 anys, però que al desmembrarse aqueixos pobles, la llengua indoeuropea es va dispersar i va provocar la derivació de moltes altres llengües.
En el segle XIX, gràcies a l'anomenat mètode comparatiu, el danès Rasmus Kristian Rask (1814) i l'alemany Franz Bopp (1816) van estudiar d'una forma sistemàtica la relació entre el sánscrito, el grec, el llatí, el persa i les llengües germàniques. Les branques lingüístiques resultants d'aqueixa dispersió de la primitivallengua indoeuropea van quedar traçadescom les llengües balto-eslaves, indo-iranias, itàliques (entre les quals s'integra el llatí), germàniques,cèltiques, grec, albanès i armeni.Encara que moltes llengües indoeuropees van desaparèixer, unes altres, van experimentar el mateix procés que va afectar al llatí fins que es va fragmentar en les actuals llengües romanços (castellà,francès, català, gallec, portuguès,italià, romanès, sardo, franc-provençal...). Les llengües germàniques funcionen com superestrat. Açò involucra aquelles llengües procedents de l'Urgermanisch, derivat, al seu torn, de l'indoeuropeu, com el llatí i el grec. Aquestes llengües són: alemany, anglès, neerlandès (d'Holanda i Bèlgica flamenca), danès, suec, noruec, islandès i frisón.
Des de l'inici de l'Edat Mitjana, el contacte dels germans amb el món llatí es va deure principalment als missioners enviats des de Roma a cristianizar; i cristianizar significava en aquella època civilitzar. Per tant, tots aquells països que conformen el món germànic, conserven molt de la cultura llatina i són de tradició cristiana; fins i tot, abans de la Reforma Luterana, on eren catòlics. De fet és sabut que l'emperador Carlemany era un franc, i el Sacre Imperi Romano-Germà va tenir un vincle molt estret amb la Roma papal. La situació de l'idioma alemany pel que fa al llatí no deixa de ser interessant, doncs es tracta d'una llengua germana que ha pres prestades del llatí moltes paraules, no cal oblidar, que l'alemany va tenir més contacte amb les llengües romanços, principalment, amb el francès, per raons racials, históriques i frontereres, especialment en la regió de Renania.
El llatinisme en una llengua germánica, com l'alemany o l'anglès, pressuposa l'adopció d'una determinada paraula directament del llatí, tal com és, perquè el llatí és una llengua internacional que ha actuat i actua, com a llengua d'adstrat cultural sobre les llengües modernes, encara que aquestes no siguen romanços, per aquest motiu hi haja paraules procedents del llatí; per posar un exemple molt didàctic els dies de la setmana són traduccions de les respectives formes llatines, doncs els déus romans van ser substituïts per déus germans, inclusivament abans de la penetració del cristianisme en terres del nord, d'aquesta manera el dilluns, que en llatí és lunae dies (dia de la lluna), en anglès manté la mateixa forma traduïda moon (lluna) day (dia)= Monday. El mateix succeeix en alemany Mond (Lluna) Tag (dia), quedant Montag. Per a designar el dimarts, tant anglesos com a alemanys van substituir el Martis dies (dia de Mart), pel seu déu de la guerra Tiw per als anglesos, d'ací Tuesday, i per als alemanys Donar, d'ací Dienstag. Pelque es refereix al dimecres, en llatí mercurii dies, (dia del déu Mercuri), per als anglesos ve del déu germà Odín, que en anglosaxó és Wodan, per açò queda com Wednesday en anglès i Woensdagen holandés, ja que en alemany és Mittwoch(a meitat de setmana). El dijous, iovis dies (dia de Júpiter en llatí), per als anglesos deriva del déu Thor, la qual cosa forma la denominació Thursday, i per als alemanys el déu Donar, d'on deriva Donnerstag. El divendres ve en llatí relacionat amb la deessa Venus,veneris dies, substituïda per les valquirias Freyjay Freya, d'on prové Fridayen anglés i Freitagen alemany. Curiosament a diferència de les llengües llatines, les germanes van mantenir la designació pagana del dissabte i el diumenge, el Samsday deriva de Saturm day, dia de Saturn, així com el dissabte alemany Samstag. I d'igual manera el diumenge manté l'al·lusió al sol, en anglés Sunday, que prové de la paraula sun, com prové de l'alemany Sonnequedando Sonnetag per a referir-se al diumenge. També tots els noms dels mesos, tant en anglès com en alemany, i, probablement, en les restants llengües germàniques, són d'origen llatí; Januarius, Februarius, Martius, Aprilis, Maius, Iunius, Iulius, Augustus, September, October, November y December; en anglès: January, February, March, April, May, June July, August, September, October, November, y December; i en alemany: Januar, Februar, März, April, Mai, Juni, Juli, August, September, Oktober, November, Dezember.
Les llengües germàniques comparteixen un nombre de característiques d'un vocabulari bàsic, incloent afixos gramaticals, que es relacionen en les diferents llengües per regles de correspondència en un criteri fonètic com ocorre en certes paraules relacionades amb el lèxic familiar, social o educatiu.
En el segle XIX, gràcies a l'anomenat mètode comparatiu, el danès Rasmus Kristian Rask (1814) i l'alemany Franz Bopp (1816) van estudiar d'una forma sistemàtica la relació entre el sánscrito, el grec, el llatí, el persa i les llengües germàniques. Les branques lingüístiques resultants d'aqueixa dispersió de la primitivallengua indoeuropea van quedar traçadescom les llengües balto-eslaves, indo-iranias, itàliques (entre les quals s'integra el llatí), germàniques,cèltiques, grec, albanès i armeni.Encara que moltes llengües indoeuropees van desaparèixer, unes altres, van experimentar el mateix procés que va afectar al llatí fins que es va fragmentar en les actuals llengües romanços (castellà,francès, català, gallec, portuguès,italià, romanès, sardo, franc-provençal...). Les llengües germàniques funcionen com superestrat. Açò involucra aquelles llengües procedents de l'Urgermanisch, derivat, al seu torn, de l'indoeuropeu, com el llatí i el grec. Aquestes llengües són: alemany, anglès, neerlandès (d'Holanda i Bèlgica flamenca), danès, suec, noruec, islandès i frisón.
Des de l'inici de l'Edat Mitjana, el contacte dels germans amb el món llatí es va deure principalment als missioners enviats des de Roma a cristianizar; i cristianizar significava en aquella època civilitzar. Per tant, tots aquells països que conformen el món germànic, conserven molt de la cultura llatina i són de tradició cristiana; fins i tot, abans de la Reforma Luterana, on eren catòlics. De fet és sabut que l'emperador Carlemany era un franc, i el Sacre Imperi Romano-Germà va tenir un vincle molt estret amb la Roma papal. La situació de l'idioma alemany pel que fa al llatí no deixa de ser interessant, doncs es tracta d'una llengua germana que ha pres prestades del llatí moltes paraules, no cal oblidar, que l'alemany va tenir més contacte amb les llengües romanços, principalment, amb el francès, per raons racials, históriques i frontereres, especialment en la regió de Renania.
El llatinisme en una llengua germánica, com l'alemany o l'anglès, pressuposa l'adopció d'una determinada paraula directament del llatí, tal com és, perquè el llatí és una llengua internacional que ha actuat i actua, com a llengua d'adstrat cultural sobre les llengües modernes, encara que aquestes no siguen romanços, per aquest motiu hi haja paraules procedents del llatí; per posar un exemple molt didàctic els dies de la setmana són traduccions de les respectives formes llatines, doncs els déus romans van ser substituïts per déus germans, inclusivament abans de la penetració del cristianisme en terres del nord, d'aquesta manera el dilluns, que en llatí és lunae dies (dia de la lluna), en anglès manté la mateixa forma traduïda moon (lluna) day (dia)= Monday. El mateix succeeix en alemany Mond (Lluna) Tag (dia), quedant Montag. Per a designar el dimarts, tant anglesos com a alemanys van substituir el Martis dies (dia de Mart), pel seu déu de la guerra Tiw per als anglesos, d'ací Tuesday, i per als alemanys Donar, d'ací Dienstag. Pelque es refereix al dimecres, en llatí mercurii dies, (dia del déu Mercuri), per als anglesos ve del déu germà Odín, que en anglosaxó és Wodan, per açò queda com Wednesday en anglès i Woensdagen holandés, ja que en alemany és Mittwoch(a meitat de setmana). El dijous, iovis dies (dia de Júpiter en llatí), per als anglesos deriva del déu Thor, la qual cosa forma la denominació Thursday, i per als alemanys el déu Donar, d'on deriva Donnerstag. El divendres ve en llatí relacionat amb la deessa Venus,veneris dies, substituïda per les valquirias Freyjay Freya, d'on prové Fridayen anglés i Freitagen alemany. Curiosament a diferència de les llengües llatines, les germanes van mantenir la designació pagana del dissabte i el diumenge, el Samsday deriva de Saturm day, dia de Saturn, així com el dissabte alemany Samstag. I d'igual manera el diumenge manté l'al·lusió al sol, en anglés Sunday, que prové de la paraula sun, com prové de l'alemany Sonnequedando Sonnetag per a referir-se al diumenge. També tots els noms dels mesos, tant en anglès com en alemany, i, probablement, en les restants llengües germàniques, són d'origen llatí; Januarius, Februarius, Martius, Aprilis, Maius, Iunius, Iulius, Augustus, September, October, November y December; en anglès: January, February, March, April, May, June July, August, September, October, November, y December; i en alemany: Januar, Februar, März, April, Mai, Juni, Juli, August, September, Oktober, November, Dezember.
Les llengües germàniques comparteixen un nombre de característiques d'un vocabulari bàsic, incloent afixos gramaticals, que es relacionen en les diferents llengües per regles de correspondència en un criteri fonètic com ocorre en certes paraules relacionades amb el lèxic familiar, social o educatiu.
- Lèxic familiar: podem destacar pater del que deriva a l'anglès father, i a l'alemany vater; mater que en anglès és mother, i en alemany mutter; de frater deriva en anglés brother i en alemany bruder; i finalment, de soror deriva en anglés sister, i a l'alemany schwester.
- Lèxic social: de la paraula llatina civitatem, en anglès i alemany deriva city; de civilem, civil en anglès i zivilen alemany; d'humanum, en anglès i alemany human, i d'humanitatem,en anglés humanity i en alemany humanität.
- Lèxic educatiu: la paraula studentem, studenten anglés i alemany; de studium, studyen anglés, i studium en alemany; magistrum, magister en anglès i alemany; i finalment, de la paraula doctor, en anglés doctor i en alemany doktor.
No solament les llengües romanços presenten termes provinents del llatí. En altres d'origen no llatí, però sí indoeuropeu, com l'anglès o l'alemany, hi ha paraules que fonètica i semànticament són derivats del llatí, que igual que la majoria de llengües parlades en l'actual Europa Occidental deriven
de l'indoeuropeu de la branca més occidental, tant del grup itàlic com del germànic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada