El llatí per a què serveix?

Per parlar, òbviament, és una llengua, i, com a tal, existeix per a transmetre informació de forma escrita o parlada. 

Peró amb una mentalitat un tant cínica i tancada, posicionada només de cara al progrés i a la utilitat dels objectes, la resposta és clara i concisa, el llatí no serveix per a res, les comunitats que l’utilitzen són molt menors i rellevants, a més a més, el parlen per un mer fanatisme estrany de l’antiguitat i les deïtats. Resumidament, és utilitzat per un gust intel·lectual que, al cap i a la fi, no té cabuda en el món actual. A partir d’aquest punt, hi ha moltes formes de revocar aquestes afirmacions, per exemple, exposar l’existència de la catalogació dels noms científics dels éssers vius, composta exclusivament per noms en llatí. O la més usual de totes, la millora en l’aprenentatge de les llengües romàniques amb l’ús d’aquest idioma, doncs en els orígens es troben les facilitats. Ja hi ha els dos fronts de batalla, ara ve la gran pregunta és personalment, creus que s’ha d’estudiar llatí? A la qual  responc: Quina classe de pregunta és aquesta? La millor part dels estudis opcionals no deixa de ser, efectivament, que són opcionals, i el fet d’escollir un camí o un altre no significarà la mort o la salvació, pel qual l’elecció és lliure.  Per aquests motius, estudiar llatí, com a existència absoluta, no serveix de res, cadascú ha de plantejar-se què significa el llatí, quins pros i contres apareixeran en la teua vida si elegeixes estudiar llatí. Cultura, saviesa, formació professional, potser un destí que va més enllà dels gustos personals, doncs formaria part de la teua vida personal i externa, formar-te com a persona.

Realment té sentit estudiar una llengua que és completament morta? Seria absurd, qui voldria passar-se anys de la seva vida aprenent per després no fer servir aquests coneixements en cap moment. Però aquell que va dir que el Llatí era una llengua morta estava molt equivocat. No és una llengua morta, estudiar-la és una pèrdua de temps, acostumen a dir els companys. Doncs, perdoneu que us ho diga, però esteu molt equivocats. El llatí no és cap llengua morta, gràcies al llatí, ara existeixen les llengües romàniques, és a dir, actualment al món podem trobar aproximadament més de mil milions de parlants d’aquest “Llatí evolucionat”. El llatí és el llenguatge de la ciència i de la justícia, gràcies a l’exactitud i les poques interpretacions possibles el llatí ha perdurat com la llengua ideal per redactar lleis. A més se li ha d’afegir la facilitat que t’ofereix el llatí per comprendre la gramàtica de la nostra llengua i l’habilitat de traduir i l’agilitat mental que causa l’aprenentatge de llengües. A l’igual que per entendre l’actualitat hem d’estudiar història, per entendre la nostra llengua hem de conèixer els seus orígens.

Està clar que el llatí no em servirà per a la vida quotidiana, no aniré a comprar parlant llatí, al igual que un matemàtic no necessita equacions per conduir. Però tampoc es cap pèrdua de temps, sempre que estiguis adquirint nous coneixements aquell temps que has necessitat ha estat productiu i enriquidor. Així doncs, quan sentim que algú diu que el llatí no serveix de res i és una llengua morta, ja pots estar preparat o preparada per a dir-li que s’equivoca en tots els sentits. És més la persona hauria d’agrair al llatí per poder parlar diverses llengües i a la vegada, crec sincerament, que l’aprenentatge del llatí pot facilitar aprendre més fàcilment les llengües actuals.

Per finalitzar, s’ha de dir una gran veritat, penses que hui ha d’estar mort el llatí? Els morts no tenen ulls ni llengua, mentre que el llatí té mars sencers.

Les llengües germàniques.

Tota llengua té uns orígens concrets. No fa molt que es van descobrir els de la llengua llatina, i el d'unes altres, però per a explicar les similituds que es poden observar entre diverses llengües antigues de zones molt llunyanes, com el sánscrito de l'Índia, o el grec i el llatí d'Europa; cal precisar que a la fi del segle XVIII es va començar a forjar l'anomenada teoria de l'indoeuropeu, on es va argumentar i va definir que va haver-hi un idioma primitiu parlat per pobles units culturalment, i que van habitar en les estepes centreeuropees i en el sud de Rússia fa uns 5.000 anys, però que al desmembrarse aqueixos pobles, la llengua indoeuropea es va dispersar i va provocar la derivació de moltes altres llengües.
En el segle XIX, gràcies a l'anomenat mètode comparatiu, el danès Rasmus Kristian Rask (1814) i l'alemany Franz Bopp (1816) van estudiar d'una forma sistemàtica la relació entre el sánscrito, el grec, el llatí, el persa i les llengües germàniques. Les branques lingüístiques resultants d'aqueixa dispersió de la primitivallengua indoeuropea van quedar traçadescom les llengües balto-eslaves, indo-iranias, itàliques (entre les quals s'integra el llatí), germàniques,cèltiques, grec, albanès i armeni.Encara que moltes llengües indoeuropees van desaparèixer, unes altres, van experimentar el mateix procés que va afectar al llatí fins que es va fragmentar en les actuals llengües romanços (castellà,francès, català, gallec, portuguès,italià, romanès, sardo, franc-provençal...). Les llengües germàniques funcionen com superestrat. Açò involucra aquelles llengües procedents de l'Urgermanisch, derivat, al seu torn, de l'indoeuropeu, com el llatí i el grec. Aquestes llengües són: alemany, anglès, neerlandès (d'Holanda i Bèlgica flamenca), danès, suec, noruec, islandès i frisón.
Des de l'inici de l'Edat Mitjana, el contacte dels germans amb el món llatí es va deure principalment als missioners enviats des de Roma a cristianizar; i cristianizar significava en aquella època civilitzar. Per tant, tots aquells països que conformen el món germànic, conserven molt de la cultura llatina i són de tradició cristiana; fins i tot, abans de la Reforma Luterana, on eren catòlics. De fet és sabut que l'emperador Carlemany era un franc, i el Sacre Imperi Romano-Germà va tenir un vincle molt estret amb la Roma papal. La situació de l'idioma alemany pel que fa al llatí no deixa de ser interessant, doncs es tracta d'una llengua germana que ha pres prestades del llatí moltes paraules, no cal oblidar, que l'alemany va tenir més contacte amb les llengües romanços, principalment, amb el francès, per raons racials, históriques i frontereres, especialment en la regió de Renania.
El llatinisme en una llengua germánica, com l'alemany o l'anglès, pressuposa l'adopció d'una determinada paraula directament del llatí, tal com és, perquè el llatí és una llengua internacional que ha actuat i actua, com a llengua d'adstrat cultural sobre les llengües modernes, encara que aquestes no siguen romanços, per aquest motiu hi haja paraules procedents del llatí; per posar un exemple molt didàctic els dies de la setmana són traduccions de les respectives formes llatines, doncs els déus romans van ser substituïts per déus germans, inclusivament abans de la penetració del cristianisme en terres del nord, d'aquesta manera el dilluns, que en llatí és lunae dies (dia de la lluna), en anglès manté la mateixa forma traduïda moon (lluna) day (dia)= Monday. El mateix succeeix en alemany Mond (Lluna) Tag (dia), quedant Montag. Per a designar el dimarts, tant anglesos com a alemanys van substituir el Martis dies (dia de Mart), pel seu déu de la guerra Tiw per als anglesos, d'ací Tuesday, i per als alemanys Donar, d'ací Dienstag. Pelque es refereix al dimecres, en llatí mercurii dies, (dia del déu Mercuri), per als anglesos ve del déu germà Odín, que en anglosaxó és Wodan, per açò queda com Wednesday en anglès i Woensdagen holandés, ja que en alemany és Mittwoch(a meitat de setmana). El dijous, iovis dies (dia de Júpiter en llatí), per als anglesos deriva del déu Thor, la qual cosa forma la denominació Thursday, i per als alemanys el déu Donar, d'on deriva Donnerstag. El divendres ve en llatí relacionat amb la deessa Venus,veneris dies, substituïda per les valquirias Freyjay Freya, d'on prové Fridayen anglés i Freitagen alemany. Curiosament a diferència de les llengües llatines, les germanes van mantenir la designació pagana del dissabte i el diumenge, el Samsday deriva de Saturm day, dia de Saturn, així com el dissabte alemany Samstag. I d'igual manera el diumenge manté l'al·lusió al sol, en anglés Sunday, que prové de la paraula sun, com prové de l'alemany Sonnequedando Sonnetag per a referir-se al diumenge. També tots els noms dels mesos, tant en anglès com en alemany, i, probablement, en les restants llengües germàniques, són d'origen llatí; Januarius, Februarius, Martius, Aprilis, Maius, Iunius, Iulius, Augustus, September, October, November y December; en anglès: January, February, March, April, May, June July, August, September, October, November, y December; i en alemany: Januar, Februar, März, April, Mai, Juni, Juli, August, September, Oktober, November, Dezember.
Les llengües germàniques comparteixen un nombre de característiques d'un vocabulari bàsic, incloent afixos gramaticals, que es relacionen en les diferents llengües per regles de correspondència en un criteri fonètic com ocorre en certes paraules relacionades amb el lèxic familiar, social o educatiu.

• Lèxic familiar: podem destacar pater del que deriva a l'anglès father, i a l'alemany vater; mater que en anglès és mother, i en alemany mutter; de frater deriva en anglés brother i en alemany bruder; i finalment, de soror deriva en anglés sister, i a l'alemany schwester.

• Lèxic social: de la paraula llatina civitatem, en anglès i alemany deriva city; de civilem, civil en anglès i zivilen alemany; d'humanum, en anglès i alemany human, i d'humanitatem,en anglés humanity i en alemany humanität.

• Lèxic educatiu: la paraula studentem, studenten anglés i alemany; de studium, studyen anglés, i studium en alemany; magistrum, magister en anglès i alemany; i finalment, de la paraula doctor, en anglés doctor i en alemany doktor.

No solament les llengües romanços presenten termes provinents del llatí. En altres d'origen no llatí, però sí indoeuropeu, com l'anglès o l'alemany, hi ha paraules que fonètica i semànticament són derivats del llatí, que igual que la majoria de llengües parlades en l'actual Europa Occidental deriven
de l'indoeuropeu de la branca més occidental, tant del grup itàlic com del germànic.

El llatí segueix viu

Segur que, a priori, molt poca gent alçaria la mà motu proprio davant la pregunta de si algú sap llatí. Però, de facto, tot quisqui utilitza el llatí diàriament, sense adonar-se. No és cap rara avis ni cap esnob qui en les seues converses habituals esmenta paraules i locucions llatines com spa, referèndum, ultimàtum, àlbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, perepunyetes o, fins i tot, etcètera. La llista podria seguir ad infinítum i es podria allargar in secula seculorum. 

Però segur que, llevat que es quede in albis, no necessita ajuda ni del seu alter ego ni del sursuncorda per a entendre totes i cadascuna de les paraules que acaba de llegir en aquestes línies. Encara que siga, en realitat, un totum revolutum de llatí i castellà, i vostè no haja estudiat molt més llatí que aquell ja llunyà rosa, rosae. 

Doncs açò, que sense ser doctors honoris causa ni haver tret notes cum laude, tots sabem, o almenys manegem amb certa soltesa, el llatí. Aqueixa llengua tan antiga que, no obstant açò, encara respira entre nosaltres. Tant el llenguatge culte com el popular contenen una gran quantitat de llatinismes. Alguns han mantingut el seu significat original, com el famós carpe diem (aprofita el dia o el moment) i uns altres han rebut noves connotacions, com en el cas de versus.

Originalment vol dir cap a en llatí, però els anglesos li van donar el significat de contrarietat, i ho hem rebut amb la seua nova connotació de la mà de l'anglès.s envolten molts més llatinismes dels quals pensem, ja que ha sigut una de les llengües de referència de la ciència i la literatura almenys fins al segle XVIII, i de l'església fins a fa no moltes dècades. Per açò, quan discutim sobre economia parlem amb naturalitat del dèficit, del superàvit o de la renda per càpita. Quan parlem de salut esmentem el spa (que ve, segons algunes opinions, de salute per aquam), de la fecundació in vitro, de la malaltia de lupus (llop), del delirium tremens o del famós mens sana in corpore sa. Els advocats segueixen utilitzant termes com hábeas corpus, in dubio pro reo o de iure. En qüestions d'art i música parlem de l'òpera primera d'un autor, d'escoltar un rèquiem (literalment descans, perquè es refereix a la música per a difunts), comentem que la melodia va in crescendo o demanem un bis en un concert. Tots coneixem, a més, organitzacions i empreses amb nom tan llatins com Càrites, Sanitas, Securitas Direct o Legalitas.

I per a més inri, tenim les llatinades adquirides mitjançant l'Església catòlica. Però la veritat és que ens ha deixat moltes expressions: “Véns fet un ecce homo”, “estàs fet un adefesio” (de ad Ephesios, pertanyent als efesios, un poble de l'antiguitat al que Sant Pable va escriure unes cartes en la Bíblia), “un funeral córpore insepulto (de cos present) o la benedicció urbi et orbi (a la ciutat, Roma, i al món) del Papa.

De fet, es va donar missa en llatí fins al concili Vaticà II (1962-1965), en el qual es va decidir utilitzar les llengües de cada país. Tal va ser la revolada que el cardenal Antonio Bacci, de l'ala més conservadora, va escriure en 1963 un diccionari per a traduir els termes més moderns al llatí i així poder mantenir l'antic costum. Però el papa Pablo VAIG VEURE no li va fer cas. Aquestes van ser algunes de les propostes de Bacci: salivaria gummis (xiclet), absurda symphonia (jazz), homo machina (robot) o follius pedunque ludus (futbol).

A dia d'avui, l'únic Estat del món en el qual el llatí és llengua oficial és el Vaticà, encara que en la pràctica treballen en italià i francès, i després tradueixen els documents a la llengua oficial. Amb tot, els papes han portat el llatí fins a la cúspide de la modernitat. Benedicto XVI va ser el primer a obrir un compte en Twitter, ho va fer en moltes llengües, entre elles en llatí. El mateix ha fet el papa Francisco, i el seu compte en llatí té més de 260.000 seguidors. Així resa la descripció del seu perfil: “Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est “(Els molt esperats dites breus del papa Francisco, que arriben per a tí en una pàgina pública). D'ací es podria deduir que Twitter es podria traduir com breviloquentor.

Encara que no solament els habitants del Vaticà saben parlar llatí. A tot el món i en diverses ciutats d'Espanya existeixen cercles llatins en els quals la gent es reuneix per a llegir i parlar llatí. 

Adaptació al valencià: http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vida/20141017/54417114923/el-latin-sigue-vivo.html

El llatí macarrònic.

El llatí macarrònic era un llatí molt defectuós que barrejava paraules llatines amb altres de llengua vulgar a les quals se'ls posava terminació llatina. Era el llenguatge utilitzat a partir del segle XVI en unes composicions satíriques que es van cridar «macarroneas», procedents d'Itàlia. Segons Corominas, no semblen derivats directes de maccherone, «macarró», sinó de l'alt italià macaron, que al seu torn serà aplicació figurada del mateix vocable en l'accepció «home babau» (pròpia encara de l'italià literari i molt popular en els dialectes del nord), doncs d'aquesta zona d'Itàlia eren oriünds els dos primers autors de Macarroneas, el paduano Michele degli Odari (el Tifi), i el cèlebre mantuano Folengo (Merlín Cocaio), que van escriure poemes d'aqueix nom en 1490 i a principis del s. XVI. 

En aquest sentit el vocable per ventura siga aplicació figurada, per la contextura blana de la pasta de macarró comparada amb la fluixedat del maccherone, que alguns defineixen com a home feble al mateix temps que neci. A aquest llatí macarrónico se li crida també llatí de cuina, en francés latin macaronique o latin de cuisine, en anglés Dog Latin o Macaronic Latin, en llatí Latinitas culinària.

Podem veure un exemple en aquesta versió del Quixot d'Ignacio Calvo:

In isto capítulo tratatur de qua casta pajarorum erat dóminus Quijotus et de cosis in quibus matabat tempus. In uno lugare manchego, pro cujus nómine non volo calentare cascos, vivebat facit paucum tempus, quidam fidalgus de his qui habent lanzam in astillerum, adargam antiquam, rocinum flacum et perrum galgum, qui currebat sicut ánima quae llevatur a diábolo. Manducatoria sua consistebat in unam ollam cum pizca más ex vaca quam ex carnero, et in unum ágilismógilis qui llamabatur alpiconem, qui erat cena ordinaria, exceptis diebus de viernes quae cambiabatur in lentéjibus et diebus dominguis in quibus talis homo chupabatur unum palominum. In isto consumebat tertiam partem suae haciendae, et restum consumebatur in trajis decorosis sicut sayus de velarte, calzae de velludo, pantufli et alia vestimenta que non veniut ad cassum.

Historia Domini Quijoti Manchegi, de Miguel de Cervantes,

traducció al llatí macarrònic per Ignatium Calvum,

Madrid 1922.

El text macarrònic encara és usat per alguns autors moderns. Raymond Queneau va incloure una versió macarròica en les seues Exercices de style (llibre altament recomanat per als amants del llenguatge). En El nom de la Rosa, el mestre Ressò posa a discutir als monjos en llatí macarrònic.Darío Fo utilitza grammelot (una espècie de llenguatge onomatopeic usat en el teatre satíric) combinat amb elements macarrònics. I en el Ulises de Joyce, un personatge profereix un burlesc: Muchibus Thankibus.

Un exemple de llatí macarrònic: Començament del XVI pregó dels Armeu-vos de la Macarena de la Setmana Santa de 2011, per Juan Miguel Vega, en latinus macarronicus macareniensis