El llatí era l'idioma del Laci. Va arribar a ser oficial en l'Imperi Romà, donant origen a les llengües romanços d'on provenen el castellà. En els nostres dies està encara present. Ho usem sense donar-nos amb prou faenes explica en les nostres converses. No és que de tant en tant llancem una frase feta com "veni, vidi, vinci", o "alea iacta est", sinó que ho usem com a frases lexicalizadas. Barregem inconscientment la semàntica (els significats) amb la fonètica (sons). "A priori", "nihil obstat", i "motu propi" trets d'un "memoràndum" que sempre m'acompanya "in ment" i "in memoriam". "In illo tempore" són expressions que he usat i usaré "in situ" no solament sinó "in extremis". Encara no volent-ho potser deixar "in article mortis" alguna cosa, o haurà de pensar alguna cosa, "honoris causa". Entonant un "mea culpa", "máxime", si el que vull dir és que totes aquestes formes estan "ab bene placitum" de tots les diem "ad infinitum", no necessitem un "referèndum", per a saber que existeixen, "ad summun" i sense posar-nos "àlies" de latinistas perquè podríem arribar a raonaments "ad nauseam". Les usem sense enaltir el nostre "alter ego" sense fer un "cum laude" d'haver estudiat en el "campus" del "alma mater", sinó quan només era pensar en el "numerus clausus" precís per a entrar. Algú podria pensar en un "ex abrupto" o que parlem "excàtedra" i és just on està el "quid" de la qüestió. "Grosso modo" no ens podem quedar "in albis" en observar el "modus operandi" escollit en algunes converses del nostre "habitat", ja que estan esteses "sine die".
Encara que pogueren resultar "rara avis" només és una dada més amb caràcter "sui generis". Així, "verbigràcia", no ens estranyem en usar termes o expressions d'altres llengües si ens apliquen un "habeas corpus" per açò. Si anem per la via normal i no per la del "accésit", podem presentar el nostre "curriculum vitae" "Gaudemus igitur" de les nostres converses. "Vox populi" és que el "statu quo" de la nostra llengua, que va sorgir en un primer escrit en Sant Millán de la Cogolla en el segle X, es derivava del llatí "per se", "per natura". El "modus vivendi" del "homo sapiens" continua. I açò sense dir que moltes vegades ho apreciem. "Ex professo", "ad libitum" succeeixen. No fem "pro indiviso" d'unes i d'unes altres, sinó que les sostenim "pro forma". De la mateixa manera que, sense adonar-nos, diferenciem el "davant meridium" del "post meridium". Açò no pretén arribar al "plus ultra" i sense més "plus i placet" de ser "personam gratam" "per saecula saeculorum".
Moltes vegades en alçar-nos pensem en el "carpe diem". Especulem amb realitzar nostra "opera cosina". Recordem "ora et labora" si ens va malament. Cada dia en el nostre "opus" en ser el "paterfamilias" no acceptem l'acusació de "peccata minuta" perquè la nostra renda "per càpita" cal pujar-la i abans que ens diguen "quo vadis?" pensem, "sine qua non", que el lloc del treball no és un "solarium". El que no anem a poder realitzar "post mortem", una vegada que estiguem de "corpore insepulto". Ja tindrem solament una espècie de "quorum" que es reunirà per a entonar un "requiem" que ens acompanyarà al "sancta sanctorum". Deixem moltes vegades "sub iudice" treballs en voler passar de "incògnit", quan la solució està de plànol. Però el "tempus fugit" i encara que siga "totus els teus" l'obligació de realitzar-ho li dius a la teua labor, "vade retro". Açò ho convertim en un "vademecum" d'obligacions amuntegades en dir "val", però que no ho facen "viceversa" doncs et poden deixar la "tabula rasa". "Sursum corda" i a dalt el "superàvit" i "fac totum", guiem-nos per la "stella maris". Sense "facsimile", sense "dúplex", "ex profeso", potser hi haja moltes expressions en el nostre "Mare Nostrum" que obliguen a pensar que la "senectus" no ens ha arribat. Que encara tenim temps d'entonar notes en la "schola cantorum" de la vida. Que podem desitjar que cada dia es distancie més "pro tempore", el nostre "requiescat in pastura"; lloc que en "obito" "finis coronat opus". Etcètera, etcètera, etcètera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada